Entrevista a ARCADI OLIVERES

ARCADI OLIVERES

“Un món sense exèrcits és l’única manera d’existir “

Parla fluixet, però les seves paraules ressonen amb força. Professor d’economia aplicada a la Universitat Autònoma de Barcelona i president de l’Associació Justícia i Pau, Arcadi Oliveres fa molts anys que lluita per un món millor. “Utòpic? M’ho han dit moltes vegades, moltes de les quals companys que anys enrere anaven amb mi a les manifestacions”, afirma amb un to que no denota cap mena de ressentiment per aquests vells camarades. “M’ho prenc com un elogi, perquè la utopia és el camí per avançar. És necessària una reforma dels valors, desfer-nos d’aquest egoisme més preocupat per tenir que no per ésser”.
Quan era petit, què volia ser de gran?
De petit volia ser Papa de Roma, el veia amb tanta parafernàlia… Ja de més gran vaig voler estudiar ciències polítiques, però la carrera no es cursava a Barcelona, sinó a Madrid, i això em va fer decantar per econòmiques. Actualment faig classes d’economia a la Facultat de Ciències Polítiques i, per tant, el cercle s’ha tancat.
Al col·legi va tenir de mestre Lluís Maria Xirinachs. Com el va influir la seva persona?
Sí, va ser el meu tutor durant un curs. Amb tot, la meva primera influència va ser la meva família, molt oberta i amb un gran sentiment de país. A casa érem molt catalanistes, fins al punt que el meu pare em prohibia llegir el TBO i El Pulgarcito, i quan jo li demanava una lectura infantil, anava a un armari i en treia exemplars d’El Patufet de l’època de la República, perquè comencés a descobrir quin era el meu país i la meva llengua. El meu pare també havia lluitat a la Guerra Civil i havia estat empresonat en un camp de concentració. En va tornar convertit en un pacifista radical. En Xirinachs? Evidentment també em va marcar molt. Aleshores era un capellà molt jove, però amb les idees molt clares. Just entrar el primer dia de classe ens va dir que allò no era una aula, sinó una república, i com en tota república, havíem d’elegir el nostre president. Una manera molt elemental de dir que havíem d’elegir el nostre delegat. Era l’any 1957!
Una realitat molt diferent de la que es devia viure a la gran majoria d’escoles.
Als Escolapis, la meva escola, la gran majoria dels professors, encara que jo no ho sabia aleshores, havien estat catedràtics de la Universitat de Barcelona durant l’època republicana i posteriorment represaliats pel franquisme. No sols es parlava català a l’aula, sinó que no hi havia cap retrat ni de José Antonio Primo de Rivera ni de Francisco Franco. Fins i tot, l’ultim any de batxillerat van organitzar unes conferències on ens van explicar què era el marxisme, la lluita sindical… Per l’època, Déu n’hi doret! L’ambient de casa i de l’escola va propiciar que ja des de ben petit em sentís atret per la política, encara que el meu pare volia que fos enginyer i jo acabés estudiant econòmiques. Això sí, a la universitat em vaig implicar molt políticament.
Fins i tot prenent part activa en fets com la Caputxinada del març de 1966, on es va constituir el Sidicat Democràtic d’Estudiants.
Per exemple. De la Caputxinada, en guardo un record agredolç. Dolç perquè vaig estar molt ficat en el nucli de l’organització. Però agre perquè no vaig poder estar present els tres dies de la tancada al convent dels Pares Caputxins de Sarrià. El meu pare va tenir un infart aquells dies, del qual, per les seves conseqüències, va acabar morint al cap d’uns quants mesos. Vaig creure que si descobria que era allà dins tancat podria complicar el seu estat de salut. El primer dia de la tancada, la policia ens va donar de marge fins a les dotze de la nit per sortir-ne, i a aquella hora me’n vaig anar. L’endemà va ser un dia de patiment, perquè tenia els meus companys a dintre, jo era a fora i el meu pare, a l’hospital.

L’economia pot canviar el món?
És l’única eina que el pot fer canviar. Aquest món on vivim és dominat per una concepció equivocada de l’economia. L’economia ha d’estar al servei de les persones per fornir-les d’aquells béns que necessiten per cobrir les seves necessitats. Actualment, amb tot, es fa ús de l’economia amb un objectiu estrictament financer i especulatiu. L’economia ben aplicada pot ser magnífica, però això que puguis especular de bon matí a Tòquio i especular a Nova York a mitja tarda ha canviat les funcions de poder i les finances mundials, i ha arribat a alterar el concepte que tenim de la democràcia. Jo diria que avui, fins i tot els senyors que han estat elegits al més alt nivell, com pot ser el mateix Barack Obama al EUA, no tenen cap mena de representació democràtica. El senyor Obama no mana, a ell el mana Wall Street, el Pentàgon, el Club Bilderberg…
Però realment existeix el Club Bilderberg?
I tant! I no fa gaire els seus membres es van reunir a Sitges. No maneguen tants fils com se’ns ha volgut fer creure, perquè d’aquesta història se n’ha escrit molta literatura, però existeix i mana bastant. Amb tot, actualment el poder deriva de l’Atlàntic cap al Pacífic i de moment, i que jo sàpiga, encara no hi ha cap representant asiàtic al club: ni japonès, ni xinès ni indi.
Pacifista convençut, com seria un món sense exèrcits?
Un món sense exèrcits és l’única manera d’existir. Des que es van crear fa milers d’anys, només han servit perquè els poderosos augmentin la riquesa. Els exèrcits no haurien d’existir perquè són òrgans de poder al servei dels qui volen un braç armat per defensar els seus interessos. A més, des d’un punt de vista econòmic representen unes despeses incommensurables. Si s’eliminés la despesa militar anual, s’eliminaria trenta vegades la fam al món. Ja al seu moment Eisenhower, que no era pas marxista sinó més aviat conservador, va denunciar el complex militar i industrial, que són tots aquells qui tenen alguna cosa a guanyar amb el negoci de les armes: els mateixos fabricants, militars, científics, banquers… Fa uns quants anys a la Universitat de Barcelona es va organitzar un col·loqui per parlar d’aquest tema. Per una banda hi havia els militars, per una altra els fabricants i, finalment, els pacifistes. Nosaltres, lògicament, defensàvem el no a les armes. Els militars deien que tenien un compromís constitucional per defensar el poble i que això, en certs moments, requeria armes. I els fabricants d’armes deien que la societat necessita armes tant si hi ha guerra com si no, i si no ja buscarien a qui donar-les. Aquesta és la síntesi del seu pensament.
Com a economista, pot explicar què ens ha portat a aquesta crisi?
El capitalisme és cíclic, hi ha temporades en què es puja i hi ha èpoques en què es baixa. L’actual crisi econòmica, que també pot respondre a aquests cicles, és fruit de l’especulació financera, que ha pervertit la idea bàsica del diner, que no és sinó la mediació: tu treballes i et paguen un sou amb què comprar productes per cobrir les teves necessitats. Però actualment la gent que té diners, els ha fet servir per invertir en la recerca de més diners. Els diners haurien d’estar al servei de la producció, de la distribució i dels ciutadans, i en canvi estan al servei dels especuladors. I això ha estat possible perquè ningú no ho ha impedit, començant pel G-20, que en teoria hauria d’haver-nos salvat de la crisi, i l’únic que han fet ha estat salvar els bancs.

“L’actual crisi econòmica és fruit de l’especulació financera, que ha pervertit la idea bàsica del diner, que no és sinó la mediació”

Arribem al final del capitalisme?
El capitalisme no hauria d’existir perquè és un sistema criminal i assassí. És lògic que en un món que produeix més aliments que no els que la seva població necessita s’hagin de morir cada dia seixanta mil persones de gana? És inacceptable.
Quina alternativa tenim?
No n’hi ha cap de preparada. Però dit això, mai al llarg de la història no hi ha hagut cap sistema preparat per substituir-ne un altre. De la mateixa manera que el feudalisme va desaparèixer de mica en mica, amb el capitalisme potser passarà el mateix. Això sí, el nou sistema no ha de ser un reformisme del capitalisme, sinó l’obtenció d’un sistema nou mitjançant les transformacions. Uns canvis que no arribaran ni d’Europa ni dels Estats Units, d’aquests imperis atlàntics decrèpits, egoistes i incapaços de canviar. Aquests canvis arribaran del Brasil, de Sud-àfrica, de l’Índia… Miri què passa ara al Bhutan, un país totalment desconegut, perdut al bell mig de l’Himàlaia. Han substituït el concepte de producte interior brut (PIB) per un índex de felicitat brut. Per aquí han de venir els canvis, perquè la desocupació no es reduirà fabricant més cotxes: de cotxes, ja n’hi ha molts.
Sortirem algun dia d’aquesta crisi?
Trigarem molt, i si en sortim mai no hauria ser en la mateixa direcció. Hem d’oblidar la paraula creixement i començar a familiaritzar-nos amb el terme decreixement.
Què implica el decreixement?
Viure dignament, però sense cometre abusos. Un exemple: fa dos anys vam viure a Catalunya una gran sequera. La Generalitat ens va dir que els embassaments eren buits i que havíem de fer restriccions: res d’omplir piscines, i a dutxar-nos en comptes de banyar-nos. A la ciutat de Barcelona, en tres setmanes el consum d’aigua va baixar de dos-cents litres per persona i dia a cent-nou litres per persona i dia. Una reducció de gairebé el 50%. Això, aquesta conscienciació, és el decreixement.
Text: Oriol Rodríguez. Fotos: Carles Rodríguez.